ARXIU I PREMSA

Articles i textos

‹ tornar

DAVID YMBERNON / SOMNIS CORPORIS

Josep Miquel Garcia
SEGRE. 07/12/2003

 

En un breu període de temps David Ymbernon s'ha fet un dels nostres. Ara tot just farà un any participava a la trobada de poetes singulars a Àger. Poc després, Carles Hac Mor li atorgava la llicència ambivalent d'artista polifacètic. Actuava tot seguit a la Fira del Teatre al Carrer, i exposava els esbossos de les seues escenografies a l'Escorxador. Ara presenta els seus treballs al vestíbul de la universitat de Lleida, la seua primera mostra individual a Lleida, ciutat on conserva vincles familiars que l'esperonen a no deixar de banda els seus llindars.

 

Més coneixem el seu treball i més ens adonem de la seua obertura disciplinària. Sovint se’ns manifesta com un maquetista d’escenografies, que exhibeix fragments i estudis d’accions realitzades o imaginades. Altres sembla aplegar els testimonis de les seues performances teatrals, atorgant als rastres una distinció de remembrança. També com un cuiner d’objectes que ens formula una recepta plàstica, o un investigador científic d’experiments sense cap utilitat. I fa servir el dibuix, les volumetries, com un testimoni d’experiències formalitzades, corpòries a la fi.

 

Ymbernon fa d’aquesta proliferació de detalls la seua signatura, i crea uns ambients amarats de poètica i de ludisme. Tal vegada com congelant l’atracció de l’infant per uns objectes que el sedueixen.

 

Aquest ludisme oníric juga al seu favor, i suposa una irònica mirada envers els objectes quotidians que en la seua disposició permeten imaginar accions narratives, escenes i situacions. Hi ha, però, el senyal del pintor, de la pintura. Aquest color taronja que ens el fa reconèixer a l’instant és la seua carta de presentació. L’obsessió pel taronja i per l’equilibri cromàtic a l’espai, sempre acotat per signes de línies o d’estructures, tenen a veure amb el seu ull de pintor, que utilitza la pintura sense pinzellada, tot creant espais pulsionals.

 

En la seua condició de poeta escenogràfic i visual, tot sura amb la mateixa intensitat de crear situacions de tensió imaginativa. Ymbernon ens explica a través dels seus objectes la seua imaginació desbordada, amb capacitat d’il·lustrar alguna cosa més que els somnis. La versemblança de les seues propostes ens les fa creïbles i crea un món real en la seua topografia i descripció.

 

Ara que l’art s’esforça a reproduir la realitat sociològica, ens plau aquest artista que defuig la vinculació al concret i s’escapa com un poeta que fabula sense tocar de peus a terra, i fuig del cànon i de la norma, i malda per representar una interioritat desbordant, a desgrat de semblar que ens parla d’irrealitats, quan a la fi ens ve a descriure instants d’alta tensió poètica, trobades insòlites que remeten a la seua narrativa escenogràfica.

 

Ymbernon no ve, però, de la dramatúrgia, per més visual que sembli, ni de l’absurd, sinó de la poetització objectual, de la visualització de les imatges poètiques, que prenen de l’entorn els arguments per construir mons propis, en la mesura que aquests referencien el món.