ARXIU I PREMSA

Articles i textos

‹ tornar

DE TÀPIES A YMBERNON

Carles Hac Mor
AVUI. 26/06/2004

 

L’exposició de David Ymbernon a la galeria Esther Montoriol fa pensar, i això és bo; i tanmateix no és pas una exposició que vulgui fer pensar, i això encara és més bo. L’art d’Ymbernon fa pensar en la intranscendència en l’art o en l’art com a cosa intranscendent.

 

Aquesta és, dit sigui pel broc gros, una característica d’un diguem-ne art nou, d’un art que va apareixent entre altres arts nous, ja que avui les diferents menes d’arts que van sortint de l’ou de sempre són molt contradictòries entre si, i això és absolutament bo. No hi ha una línia única en l’art actual, no hi ha cap dogma ni cap tabú: qualsevol tendència, ben nova o ben coneguda, pot ser

benvinguda per tal com la llibertat, l’individualisme, ha abolit tots els cànons.

 

Després de tant de temps de cridar “Als cànons, canonades!”, ara els artistes poden fer tot el que vulguin, a la manera d’algú o a la manera de ningú, ni tan sols d’un mateix, ja que el concepte d’estil individual (en el sentit que tenir-lo era una obligació) també ha estat arraconat: hom pot tenir un estil, en el qual pot anar evolucionant, o pot no tenir-ne cap, i fins i tot en pot tenir uns quants de simultanis i antagònics.

 

I aquest panorama és engrescador, amb la condició de no ser contemplat des de posicions anclades en concepcions de l’art que no tenen res a veure amb l’art no pas emergent, sinó que ja ha emergit del tot, mal que hi ha gent que no se n’ha volgut adonar.

 

David Ymbernon practica la intranscendència, i això, és clar, transgredeix la transcendència que sovint ha estat –i és– considerada immanent a l’art. En el seu cas, intranscendència vol dir manca d’intenció comunicativa i expressiva. Atenció!: no pas incomunicació i inexpressió, sinó absència de voluntat de comunicar i expressar, que són coses indefugibles, puix que en art i en no-art (una frontera ben difusa) qualsevol cosa tothora significa, comunica i expressa alguna cosa.

 

Per tot plegat hi ha gent (des de crítics veterans a passerells aspirants a crítics) que es demanen què vol dir David Ymbernon amb les seves obres. I precisament per ser no-transcendent, podem arribar a considerar transcendent l’art d’Ymbernon; això sí, en una direcció ben diferent de la que exigeixen aquests crítics tan seriosos.

 

És a dir, la no-transcendència d’Ymbernon fa ballar el cap, és destarotadora, justament perquè no vol destarotar res. Apunta cap a –o encerta– d’altres possibilitats distintes de les de les avantguardes i els avantguardismes, de les quals i dels quals tanmateix beu, com gran part de l’art actual, com és lògic que així sigui (i malgrat això, l’art que no és abeurat per les avantguardes igualment pot ser òptim; i per què no?).

 

El desenvolupament de l’art d’Ymbernon ha estat continu, treballat, madurat, mentalment i pràcticament, i no gens precipitat en cap moment. I fa senyals que no s’ha acabat pas. I és d’agrair, car un artista, el gaudim en els seus assoliments i així mateix, però, en les seves transformacions.

 

La inauguració de l’exposició d’Ymbernon a la galeria Esther Montoriol coincideix amb l’acabament de l’exposició antològica de Tàpies al Macba. Què vol dir això? Que un mestre suprem, Tàpies, l’Antiymbernon, dóna l’alternativa inconscient a un contramestre, a Ymbernon, l’Antitàpies, que serà mestre (perquè de fet ja ho és, i si no el temps demostrarà que ja ho és) i l’art del qual no té res de res a veure amb el mestratge de Tàpies. Són els avatars de l’art: de la transcendència (intranscendent) a la  intranscendència (transcendent).