ARXIU I PREMSA

Articles i textos

‹ tornar

Les ales de Latung La La

Carles Hac Mor
AVUI. 06/03/2003

 

Quan pot, sempre amb dificultats extremes i amb condicions adverses, David Ymbernon –un artista que treballa amb diferents mitjans– va fent posades en escena d'una obra de teatre sobre un ésser líric, Latung La La, la qual contínuament ell va modificant amb la incorporació d'elements nous i amb la transformació o supressió d'uns altres. I val a dir que aquesta insistència és engrescadorament mereixedora d'elogi i demostra una tenacitat obsessiva pròpia de grans autors.

Ymbernon tempteja, fa provatures, en cada nova posada en escena. I així ell va forjant el seu llenguatge teatral, absolutament personal i original, al marge d'influències immediates. I ho fa sense fer cap concessió a res ni a ningú, permanentment fidel a les seves dèries il·luminades.

Tot plegat permet de qualificar aquesta peça –que a poc a poc va sent més i més reeixida– de veritable treball en procés, una etiqueta de moda, que sovint no significa res i que, en canvi, en aquest cas és del tot escaient. Sense patir per equivocar-nos, podem afirmar que actualment el teatre d'Ymbernon –en certa manera insipient, sí, però això no li treu cap valor– és ben bé l'únic de debò experimental en aquest país tan poc agosarat a l'escena.

Encara que només fos per aquestes raons, Ymbernon mereixeria més suports de tota mena per anar fent el seu camí. De tota manera, fins ara les seves posades en escena, precisament perquè estan fetes amb recursos precaris, han estat unes bones vies d'aprenentatge, de llibertat per a la recerca, sense haver de cedir en cap aspecte per por de fracassos més o menys estrepitosos.

 

UNA MILLORA GENERAL. La darrera posada en escena de l'obra de David Ymbernon s'ha fet al Mercat de la Flors, en el marc de les activitats Barribrossa, programades amb motiu del cinquè aniversari de l'Espai Escènic Joan Brossa. I hi ha hagut, com altres vegades, una millora general, a més de la injecció d'unes troballes d'una volada altíssima, com ara un missatge espontani, al contestador telefònic, de l'àvia d'Ymbernon, una intervenció en off que, sense exagerar, podem situar entre el millor de Capri i de Brossa plegats; o com una desfilada esplèndida de dues majorettes; o com la presència inefable de la família Martí Gomila.

Em sembla que era Proust qui deia que, quan a un escriptor, o posem-hi un artista, li assenyalem uns suposats defectes, el que ha de fer l'artista no és pas corregir-los, sinó insistir-hi a ultrança i sense parar. I Ymbernon té prou seguretat en si mateix per tocant al que ara diré, captenir-se com demanava Proust. I, tanmateix, això no té per què impedir l'expressió del meu parer: el ritme de la posada en escena no ha sigut resolt del tot.

 

VIRTUTS I DEFECTES. Penso que, de moment, al teatre de David Ymbernon, les virtuts hi comporten defectes. I una d'aquestes virtuts és que ell concep el teatre com una il·lació d'accions que demanen llur temps i que tenen valor per si mateixes, sense subjecció ni a un argument ni a res. Ara bé, amb risc de fer jo de mestretites, opino que el temps que demana cada acció podria ser compartit amb el temps de les altres accions. Tal vegada, doncs, si més no algunes de les accions haurien de ser si fa no fa sincròniques.

Amb el temps teatral dominat (potser, repetim-ho, amb la simultaneïtat d'accions o amb la pertinent concatenació de les unes amb les altres, cosa que no vol dir pas fetes de pressa i corrents, ans al contrari, perquè moltes, o totes, poden demanar lentitud, com és el cas en certes peces de Bob Wilson), el teatre de David Ymbernon ja aconseguiria d'enfilar l'avinguda tan ampla que té davant seu. ¿O per ventura, i en contra del que acabo de predicar, Ymbernon hauria d'aïllar encara més cadascuna de les accions?