ARXIU I PREMSA

Articles i textos

‹ tornar

LLAMPECS D’UN PROCÉS

Carles Hac Mor
David Ymbernon, Galeria Esther Montoriol. 21/09/2001

 

Una taca de sol, i no pas una taca del sol, ve a ser un immens llençol blanc en la història de l’ull, d’aquest ull que tanmateix no és sinó un sol tacat en un llençol lligat a un barrot d’una finestra mig tapada pels arbres a la Història de l’ull. En aquest text inclassificable, Bataille ens mostra un ull en blanc i un segon ull que, com el llençol, ve a ser com una taca de sol, com l’ull d’un gat, com un filet de sang, com les potes d’una mosca.

 

Segons qui les mira i llegeix, de les obres d’Ymbernon a les pàgines de Georges Bataille hi ha tanta distància com de la taca de sol a les potes d’una mosca, és a dir, cap ni mitja o bé tots els quilòmetres del món. Això és així si tenim en compte que ni aquestes dues imatges (potes i taca), ni les altres (el filet de sang, el drap blanc, la finestra i els arbres, etcètera), no són pas metàfores, no remeten a res, són i prou: la taca de sol és una taca de sol i les potes de mosca són això, potes de mosca.

 

Diríeu –no dic pas que cal fer-ho– que aquestes peces d’Ymbernon aquí exposades, les hem de mirar com les veiem, sense demanar-nos quantes potes té una mosca ni quantes vides té un gat. En primer lloc, perquè si decidiu de no veure-hi ni mosques bataillanes ni gats amb tres ulls, no trobareu ni Bataille, que ve a ser l’antítesi d’Ymbernon. I és per això, per la dissemblança, que l’un ens porta –o no– a l’altre i l’altre a l’un.

 

Els críticarros interpretaires, després d’empatollar-se amb mitja anàlisi i amb classificacions i concomitàncies assenyades i sempre mal provades, conclouran que l’obra d’Ymbernon “vol dir” i “diu”. I, obnubilats per llur voluntat de fer-se els savis més rucs de tot el món, no entendran que Ymbernon diu i no diu precisament perquè no vol dir (el “res” del “no vol dir res” ja se’l pot menjar el gat).  

 

Aquestes peces d’Ymbernon (tan inclassificables com l’ull de la història i que són les d’un trencaclosques que Ymbernon va construint i desconstruint mitjançant l’estil del seu desevolupament, que s’autonega tot afirmant-se) ens diuen que el blanc (que ja és dir molt), que els blancs (que és dir encara més), que les taques de color (que destaquen la blancor o que són destacades per aquesta) i que l’abstracció subratllada per la figuració, i a l’inrevés, són la finestra que dóna a la seva obra en transformació. I un cop ens han dit aquesta tautologia, callen.

 

I llavors és quan qui les mira pot entendre quines coses diuen i no diuen sense dir-ho i sense callar-ho: que l’únic que cal entendre és que cal no voler entendre. La finestra de la història de Bataille i de David Ymbernon és tapada pels arbres, i aquests poden ser les potes de les mosques, i aquestes podem ser nosaltres i els críticaires interpretarros, els quals són també nosaltres multiplicats per la taca de sol o la taca del sol, que pot ser el nostre ull no-racional (que no equival pas a irracional o arracional i sí a una negació de la voluntat de raó, de la fal·lera d’articular el llenguatge amb la lògica a la mà). En fi, heu-les aquí –per damunt de tot això de més amunt–, les obres d’Ymbernon.