ARXIU I PREMSA

Articles i textos

‹ tornar

TOT HI PENJA D'UN FIL, PER SORT

Carles Hac Mor
Latung La La i la llum emergent, Pis Fundació Ymbernon Augé. 11/05/2010

 

No sé pas dir què és el que m'ha agradat més i el que menys de Latung La La i la llum emergent. Podria dir que el més bo és el piano pujant i caient vist a través de la finestra, o bé els objectes il·luminats amb la llanterna, o el fet de fer-nos seure a taula per menjar una sopa, però seria absurd de dir-ho, per tal com cada moment i cada element hi configuren un tot mestrívol, entre les parts del qual no es poden establir jerarquies.

I tampoc no s'hi val a dir que en aquell moment hi caldria això o allò, o que això podria ser més així o més aixà, perquè el que hi passa, el que s'hi veu, és el que és, no hi ha més remei que acceptar-ho o no, i el goig ve d'acceptar-ho.

En algun paper he deixat anar que aquesta és l'obra més radical d'Ymbernon. Ara bé, això equival a establir una jerarquia, i les jerarquies sempre són nefastes. Per mi, més radical no vol dir pas més bona, sinó que hi ha més poca separació entre vida o quotidianitat i art o teatre o parateatre o antiteatre. Radical per senzilla, per poc pretensiosa, per poc impostada o gens fingida, per poc interpretada.

Aquesta peça tan insòlita s'acosta, o hi entra del tot, en el terreny de les millors accions artístiques (o performances, un mot que no em plau gens), les que s'aparten de la teatralitat. Tanmateix, la teatralitat pot tenir les seves virtuts ben potents, com a Latung La La i el gran comensal, i alhora l'antiteatralitat subtil, com la de Latung La La i llum emergent, pot ser sublim, intel·ligentment naïf i alliçonadora en un munt d'aspectes.

Naturalment, tot això ho dic des del meu punt de vista, que valora molt la radicalitat de mostrar les coses tal com són, per bé que fent-les veure no pas com les no-mirem sempre, sinó fent-les veure i mirar com no les veiem ni mirem mai. Aquest és el quid, allò que aconsegueix Latung La La i la llum emergent. I ho considero molt important.

En aquesta obra, com en totes les de David Ymbernon, no hi ha la voluntat o intenció de crear poesia o emocions o altres coses, ans més aviat se'ns mostra la poesia i l'emoció que tenen o que poden tenir les situacions i les coses normals i corrents, quotidianes. Al capdavall, la voluntat i la intenció no són mai bones, tot i que, d'antuvi, poden encaterinar el públic.

Latung La La i la llum emergent és, ara com ara, un dels extrems del tot reeixits del paraantiteatre de David Ymbernon, amb el benentès que hi ha altres extrems que ell també conrea, com a Latung La La i el gran comensal i com a El fil de Latung La La. I tampoc no hi ha jerarquies entre els extrems, és a dir, cap extrem no és millor que cap altre.