ARXIU I PREMSA

Articles i textos

‹ tornar

Aires nous en acció

Carles Hac Mor
AVUI. 24/01/2002

 

La teoria, la crítica, o la teoria crítica, més o menys explícita, sobre l'acció artística -o, si voleu, digueu-li performance- ja ha entrat en un estat de putrefacció total, després de passar per un període llarg de dogmatització absurda i inhibidora. Avui ja ningú no pot anar pel món, ni per casa seva, tot sentenciant: l'acció és això i allò no ho pot ser.

 

I aquesta descomposició és bona perquè dóna llibertat, obre possibilitats que abans eren blasmades només de sentir-ne enraonar. En efecte, no fa pas gaire, l'acció havia de ser antiespectacular i a partir d'aquí podia ser qualsevol cosa mínima, com un gest, o un no-gest.

 

Actualment, en canvi, l'acció no cal que sigui alguna cosa que s'acosti al no-res. Ben al contrari, es pot atansar tant a la vulgar vida quotidiana com, posem per cas, al circ, al cabaret, a una festa major de barri, a un festival de fi de curs d'un col·legi, a una batalla campal, o al teatre.

 

I fixem-nos que, malgrat els dogmes, això ja va començar a passar durant els anys noranta. Aquelles sessions multitudinàries, amb dotzenes i dotzenes de participants, creaven una energia comparable a la d'una orgia de poca-soltades. Cadascú hi feia la seva acció -normalment ajustada als criteris puritans que provenien de l'art conceptual dels anys seixanta i setanta-, i tanmateix el protagonisme l'agafava l'acumulació d'accions en una sola sessió.

 

Aquest amuntegament engrescador, sempre desmesurat, feia de cada sessió d'accions una obra col·lectiva molt per damunt de cadascuna de les intervencions personals. Fins al punt que ja no tenia cap importància si aquestes eren reeixides o si queien en el fracàs més estrepitós. Els judicis de valor eren gairebé impossibles davant el magnífic tumult pel tumult.

 

Algunes de les accions destacaven, sí -eren les dels mestres, que encara ho són, de magistrals-, però quedaven mig ofegades per l'excitació generalitzada, pels corrents que electritzaven aquella massa on espectadors i actuants es barrejaven en una esplèndida apoteosi sense solta ni volta.

 

I a hores d'ara, gràcies als excessos tan modèlics que allò comportava, coses similars són irrepetibles. Les ebullicions duren un temps i després s'esfumen. No es poden consolidar gens. I si algú ho pretén és que no ha entès com n'és, d'efímera, la grandesa de l'espontaneïtat de les masses.

El cas és que ja hi ha un relleu generacional amb un nom que pot servir de paradigma: David Ymbernon, una mena de nét de Joan Brossa, per la màgia potàgia, per la parateatralitat del seu antiteatre -o postteatre, que en diria Brossa-, per la successió fregoliana d'accions simultànies -estriptis inclòs- que congria i, sobretot, per la poesia inefable que se'n desprèn.

Ara bé, hem esmentat Brossa per entendre'ns, i un cop entesos podem prescindir de les referències brossianes i fixar-nos en el mestre de debò de David Ymbernon, que és Latung La La. Aquest és un guru que Ymbernon s'ha inventat i que l'orienta cap a una renovació radical de l'acció.

 

Fa poc Latung La La va aparèixer transvestit de molts personatges de sexes i edats diferents al CCCB -amb motiu del cicle Proposta, de poesies múltiples-, i, durant l'aparició, cada encarnació del guru hi va anar al seu aire. I entre els espectadors, tots els qui van assistir a alguna d'aquelles sessions dels anys noranta van recordar l'energia col·lectiva que hem esmentat.

Atenció, doncs! L'acció dels anys deu del segle XXI ha començat amb David Ymbernon. Latung La La llença per la finestra els preceptes que han tenallat l'acció durant més de trenta anys. Que ningú no es perdi la propera acció que Ymbernon anunciï!